Un cop més, el primer article de l’any és el tradicional ‘M’agrada, no m’agrada’ del veí Pep Alamán. Una crònica mensual del barri en la que ens dibuixa diverses postals de l’època, ja sigui per les baixes temperatures del clima, l’escalfor de l’escudella de les Adrianes, o les festes d’aquestes dates. Moltes gràcies, i molt bon 2025!!

No m’agrada haver d’escoltar una persona adulta dir-li a una altra tot plorant “¡No puedo más, no puedo más!” Sí m’agrada veure com l’altra li presta atenció, l’escolta i… no sé què més pot fer. M’agradaria creure que tot va acabar bé, però no puc assegurar-ho.

Cap a la meitat d’aquest mes va arribar una mica de fred… ja tocava, certament. I no em va importar. A més, m’agrada veure els infants ben tapats (exageradament, a vegades) camí de l’escola, corrent, com si hagués arribat una onada de fred polar. I el fred, igual que passa amb la calor, és motiu de conversa espontània, una conversa que moltes persones necessiten (“¡Ay, hijo, qué frío!” “Sí, vecina, abríguese bien; bon dia!”) I és una cosa que està bé.

Enmig d’aquesta mica de fred, m’ha agradat tastar l’escudella de Les Adrianes, la que ja tothom espera cada any, uns dies abans de la festa de Nadal. Escalfa el cos i l’ànima. El cos, està clar per què: és el que té una escudella calenta i ben carregada d’ingredients. I l’ànima, perquè permet parlar un moment amb aquestes dones, i animar-les i agrair-los tot el que van fent al barri; i perquè és un espai que congrega persones de diferents entitats i de l’administració, i és bonic compartir estones així, en un ambient tranquil i familiar.

També m’agraden altres moments de trobada amb persones de diverses entitats, ja siguin per compartir inquietuds, per preparar activitats, per formar-se… Es crea una xarxa de relacions positiva, que repercuteix indirectament en la feina que cadascú i cada entitat fa al barri, i ajuda que aquesta sigui més una mica més agradable, perquè s’experimenta que no s’està sol. I això agrada.

Fa uns anys un company em va dir que li hauria agradat fer més fotografies de coses curioses del barri, en concret parlava de les maneres diverses que la gent feia servir per mantenir oberts els contenidors, i així no haver-los d’aixecar la tapadora cada vegada que s’utilitzen. El costum encara es conserva una mica, igual que altres costums, com ara el de penjar objectes diversos en llocs impensables; si més no és més original que deixar-los per terra, en qualsevol lloc. Potser no m’hauria d’agradar, però reconec que em fa una certa gràcia veure, per exemple, un casc de motorista enfilat en una tanca, com en actitud vigilant.

M’agrada observar com apareixen certes “millores” en el bloc que està destinat a ser enderrocat, com ara veure unes xifres a sobre de la porta dels ascensors, 1 3 5 7 9 en una i 2 4 6 8 10 en l’altra. Reconec que no ho vaig entendre a la primera, i em consta que no vaig ser l’únic. I em jugaria alguna cosa que encara hi ha qui no sap què volen dir aquests números.

Quan acabava l’article de novembre era una mica aviat per desitjar bon Nadal; ara, al final del de desembre, ja és una mica tard. Però queda desitjar un bon any nou, que això sí que pega en el moment de publicar aquest article de desembre. Molt bon any nou, doncs, a qui llegeixi això (a qui no també, però no ho podrà saber).

Pep Alamán.