Amb el juny arriba l’estiu, junt amb la celebració de Sant Joan. Aquest any, però, el veí de La Mina Pep Alamán ha pogut observar com enguany ni ha fet tanta calor ni s’han sentit tants petards els dies abans de la revetlla. Una nova crònica particular del dia a dia del barri amb anècdotes boniques i d’altres que potser no ho son tant. Moltes gràcies Pep!
Sona una mica lluny el soroll d’un petard, i m’agrada el comentari exclamació que sento d’un nen que va pel carrer amb la pilota de futbol sota el braç: “¡No tiréis petardos, que queremos jugar!”. I és que, com gairebé cada any, la temporada de petards s’inicia amb molt de temps. I no a tothom agrada el tema, com a aquest nen que sospitava que l’estona de joc no seria massa pacífica.
Ha plogut, i força, alguns dies de principi de mes. I, tot i la incomoditat, m’ha agradat: una conseqüència ha estat la disminució de la freqüència petardística (no cal que busqueu l’adjectiu al diccionari de l’IEC, no el trobareu).
Episodis de poda d’arbres del carrer. M’agrada com treballa la brigada. No m’agrada la persona que es queixa al policia, perquè estaven a punt de retirar-li el cotxe… No et queixis tant: com a mínim una setmana abans t’han avisat que no aparquis en aquella zona. (És que ho volem tot sense renunciar a res).
Giro una cantonada i em ve de cara un patinet elèctric (conduït per una persona, naturalment) a no poca velocitat; em veu (la persona) i té temps suficient d’esquivar-me. No m’agraden certs vehicles no del tot controlats, que exerceixen de vehicles o de vianants, segons els convé. Poden passar coses…
Igual que poden passar coses amb altres imprudències. Una parella jove amb nen en el cotxet creuen un semàfor; el tenen vermell, però és igual; no miren ni a una banda ni a l’altra, però és igual; ve un cotxe, i està molt a prop, però és igual, ells passen com si res. Qui condueix el cotxe es veu obligat a frenar i deixar-los passar. M’agrada aquesta actitud prudent i pacient, que mira d’evitar conflictes absurds i discussions improductives. No m’agrada l’actitud de “soc l’amo i faig el que vull” (que algunes persones, per cert, tenen massa interioritzada).
A meitat de mes apareixen altres objectes al carrer, si més no en la zona que tinc més a la vista. I prop de la fusta gran i blanca, que continua al mateix lloc (definitivament està batent el rècord). Ara són uns calaixos grans, deixats a la deriva, esperant que no se sap qui els porti on toca, donat que algú altre no ho ha fet. Ja he comentat algun cop que això pot fer gràcia, però no m’agrada aquesta deixadesa i aquest esperar que altres facin la feina. M’agrada la gent -la molta gent- que sí deixa les escombraries on correspon; segur que és el que més abunda, però no destaca tant com el contrari.
No sé si es pot trobar una aigua més bruta que la que queda després de fregar l’escala… I no m’agrada…
En certs moments de celebració popular -diguem, per exemple, la revetlla de Sant Joan- es fan paleses algunes actituds incíviques. I no m’agrada. No m’agrada veure l’incivisme, i menys encara patir-lo, naturalment.
M’agrada la gent espontània -no invasiva!-, com ara la senyora dreta a peu de carrer, que mira, em dona el “bon dia”, i m’explica que està esperant un taxi perquè ha d’anar a l’hospital a fer-se una intervenció, que el taxi triga molt, que sempre posen excuses, que ja li ha passat altres vegades… Uns minuts d’escoltar la seva preocupació, acabant amb un “que tingui un bon dia”-“igualment”, reconforten i reconcilien amb la bondat natural de la gent senzilla.
Acaba juny. S’acomiada amb calor, i amb una mica de pluja al final. I ambdues coses m’agraden.
(La fusta gran i blanca es veu que va servir de taula en la nit de Sant Joan, però l’endemà va tornar al terra. A final de mes, allí continua, abandonada, oblidada i cada cop més maltractada per la intempèrie).
Pep Alamán