Tanquem el mes de novembre al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes. Merci!

La nit de l’1 al 2 de novembre m’agrada posar una espelma encesa a la finestra, en record dels difunts. Quan vaig arribar a barri algú em va dir que era una tradició gitana, i que s’estava perdent. La veritat és que se’n veuen poques, d’espelmes, cada any menys.

Matí del primer diumenge del mes. Veig a la porta de la biblioteca una moguda poc habitual de gent, camionetes, cotxes, garrafes i ampolles d’aigua, aliments… Un grup d’Esglésies Evangèliques s’han organitzat i han recollit productes útils per a la gent víctima de la catàstrofe de la gota freda; a la tarda pensaven enviar-ho amb un tràiler cap a València. M’ha agradat, la iniciativa i la quantitat de gent treballant de forma organitzada. 

Un vespre, quan ja era fosc, no em va agradar escoltar una noia jove, adolescent, cridant com si algú l’estigués agredint. Força gent surt a mirar a veure què li passa… I no li passa res: era una broma, no era veritat, estava fingint; per divertir-se, suposo… I això encara em va agradar menys. No està la situació com per fer bromes amb aquesta qüestió.  

Parlant d’aquest tema , m’ha agradat veure infants i joves dibuixant cartells contra la violència masclista, i també gent manifestant-se pel barri per la mateixa causa. M’agrada que hi hagi aquesta mobilització. M’agradaria, però, que arribés un moment que no calgués fer-la. 

De tant en tant apareixen llaunes en algun banc de la parada del tram; llaunes de beguda buides, evidentment. No m’agrada. Com no m’agrada trobar objectes on no toca del carrer, o de l’entrada de l’escala, o d’on sigui. No m’agrada, en general, l’actitud de “ja hi haurà qui recollirà”.

A la parada del tram passen altres coses, però. Un matí una nena es posa a cantar, animada; la mare i el germà gran es mantenen al marge, amb cara d’estar habituats a la bogeria de la nena; la germana petita sí s’afegeix al “Las manos hacia arriba, las manos hacia abajo, y como los gorilas -¡Uh! ¡uh! ¡uh! ¡uh!- todos caminamos”. Moment bonic que desperta somriures entre la gent. Pugem al tram i la situació canvia: una parella, ell i ella, discuteixen amb to agressiu durant una bona estona. La cara de les nenes passa de cop de l’alegria al desconcert, i continua així fins després que la parella en qüestió baixen del tram. M’agradava l’espontaneïtat de les dues germanes; em va agradar com la que havia començat el ball es va abraçar al final a la mare, com buscant un refugi on oblidar el desconcert que la situació l’havia causat.  No m’agrada que les persones adultes tallem l’alegria dels infants; es mereixen altres referents.

M’agrada veure com s’aprofita material reciclat per crear ornamentacions que es pengen al carrer. Queda força bonic i original. Se suposa, però, que no són materials reciclables eternament, i que un dia o altre hauran d’anar al contenidor corresponent. 

Acaba novembre. Per cert, encara queda als espais de la biblioteca molt del material recollit per enviar a València. Llàstima que a l’eufòria i a la il·lusió que posem en algunes coses no els acompanyi un mínim de constància en l’organització. 

Acaba novembre, i el fred no es decideix, dubta, no es manifesta com caldria. Tot i que el fred no m’agrada, tampoc no m’agrada que no en faci quan li tocaria. La que no falla és la il·luminació nadalenca. Senyor, quines presses el comerç i quines ganes de quedar bé els ajuntaments! El que és pròpiament el Nadal es preparar d’altres maneres.

Pep Alamán.