Fidel a la cita, el veí de La Mina Pep Alamán ens ha fet arribar el seu ‘M’agrada, no m’agrada’ d’aquest passat mes de setembre. Hi ha mencions a les Festes Majors, l’inici escolar… i objectes intrigants que apareixen i desapareixen! Moltes gràcies com sempre per la teva particular crònica del barri.

¿Podria estar més de vint hores seguides (vespre, nit, matinada, matí, migdia, tarda…) amb música a tot volum, al mig del carrer, molestant sense cap mirament i sense que ningú -ni autoritat ni veïns- em vingués a dir res? Em fa la impressió que jo no podria. Però hi ha qui sí pot. De fet així va començar el mes de setembre; crec que es va batre un rècord (de volum, de durada i de bestieses a la matinada). I no m’agrada aquesta impunitat.

Sí em va agradar aquella conversa amable al carrer, amb una persona gran, coneguda de fa anys. Em va agradar com parlava del barri, de tot el que li veu de positiu, i de la llàstima que li fa que algunes persones no es comportin com seria d’esperar. No m’agrada que hi hagi gent cansada de la que dona mala fama al barri.

M’agrada veure i observar certs nens i nenes petits camí de l’escola: qui fa el ronso per allargar el trajecte, qui manté converses animades amb el papà o la mamà, qui va jugant amb els germans, o saltant, empaitant coloms… La majoria de vegades és una imatge que sona a felicitat…

No és que m’agradi excessivament, però sí em fa gràcia el fet de veure aparèixer al peu de l’escala, en el lloc més amagat, diferents objectes, que s’hi estan a vegades unes hores, a vegades algun dia sencer. Abunda la varietat. En aquest mes, que jo hagi vist: un carro de supermercat (un clàssic), un casc de motorista, roba diversa (un altre clàssic), una televisió, un armari amb prestatges… N’apareix un, al cap d’un temps desapareix i n’arriba un altre. També s’ha de dir que la majoria de dies no hi ha hagut res.

M’agrada observar certes -i petites- incoherències, també en la vida ordinària del carrer. Com la mare que veu el nen que posa la mà en una paperera i li diu “¡eso no, que es caca!”… mentre ella va xuclant la cigarreta i traient glopades de fum (perquè això, evidentment, no és caca).

M’agraden algunes imatges que tenen un cert toc poètic o significatiu, segons la mirada que s’hi projecta; veure, per exemple, cadires aïllades, soles, enmig de la plaça, sota la pluja o sota el sol. Com l’arpa del poeta: esperant que algú li trobi sentit a la seva existència.

M’ha agradat la injecció d’ànims que suposa el cap de setmana de Festa Major del barri. Berenars, jocs, sopar compartit, música, batukada… No mou masses de gent, però qui es vol moure ho fa, i m’agrada que una bona colla pugui fruir moment.

Acaba el mes i no s’ha repetit cap episodi com el que he explicat a l’inici de tot, si més no en la zona en què em moc habitualment. Ni igual ni semblant, la qual cosa és d’agrair. I m’agrada.

Pep Alamán.