Encetem any i el veí Pep Alamán ens fa arribar el seu ‘M’agrada, no m’agrada’ del més de gener, tot celebrant que ja fa un any que va començar la seva col·laboració amb aquests articles. Ens n’alegrem molt. Tot un testimoni en primera persona del que passa al barri com, per exemple, la pintada del túnel de l’edifici de Mart en la iniciativa ‘Una Mina de Colors’. Merci Pep!
Doncs no, la Nit de Cap d’Any no va resultar tan sorollosa com m’havia imaginat. Important absència, o molt poca intensitat, de soroll ambiental. Vaig tenir sort, i m’agrada.
Un dia de la primera setmana del mes. Surto de fer-me una analítica i veig que plou una mica. I em ve al cap un comentari, interior i espontani, que ve a dir “quin fàstic de temps, sempre plovent”. (És que m’agrada explicar-me acudits que em facin somriure).
La mateixa primera setmana del mes. Per dos cops em creuo a l’escala amb alguna companya de quatre potes, i no m’agrada. No m’agraden les rates. I no m’agraden les solucions que es proposen per, suposadament, eliminar-les. Les consignes de la cartelleria oficial serveixen de ben poc. Em refereixo als missatges tipus “vecino/a, si no tiras comida la ratas no vendrán”. Els animalons en qüestió ja hi són, ¿i on van si no troben menjar? Doncs sembla ser que escales amunt i avall. ¿Veïns i veïnes hem de ser més nets? Sens dubte. Tot i això, m’agrada pensar que deu haver-hi més solucions.
Cavalcada de Reis. M’agrada veure la il·lusió en els rostres infantils. No m’agrada l’expressió d’ànsia i de “jo en vull més”… també present en alguns rostres infantils.
M’agrada -com a tothom, suposo- indicar a una persona de fora del barri on es troba el lloc que està buscant. A la pregunta “¿és segur que deixi aquí la bici?” no m’agrada haver-li de contestar “jo no la deixaria”.
(Parèntesi total: a inicis d’aquest mes la meva neboda ha tingut la criatura, un fet que m’atorga la categoria de tiet-avi i que és totalment aliè al contingut de l’article. Però m’agrada dir-ho).
“Hace fresquito hoy, ¿eh?”, em pregunta. “Sí, sí”, li contesto. M’agraden aquestes converses espontànies, de carrer, amb gent del barri que no ens coneixem; poden indicar una actitud de bones intencions, de vivim en un mateix territori i hem de procurar fer-nos agradables la vida i la convivència.
“Una Mina de colors”. Iniciativa que, com es pot imaginar pel nom, té la finalitat de posar una mica de color diferent al barri. Però també implicar-hi persones, joves, adolescents… M’ha agradat ser-hi, ajudar una mica, veure el procés de creació per pintar un túnel d’un bloc del barri… No és poca la feina que suposa, i m’agrada com se la prenen les persones que se’n fan responsables.
Surto de casa i sento a l’escala crits en algun dels pisos inferiors. No m’agrada. Són crits forts, d’una violència que m’impressiona, tant que dubto si baixar o esperar una mica. Al final em decideixo i baixo, sense tenir ni idea de què m’hi trobaré. A l’últim tram de l’escala veig l’escena: un pare escridassant el fill petit (molt petit!) a qui li costa baixar els esgraons. I encara m’agrada menys. Em pregunto com és possible tanta agressivitat innecessària i que no té cap efecte positiu.
També a l’escala, una sorpresa -positiva, en aquesta ocasió- tocant ja el final de mes: llums nous a cada replà! I ara hi ha llum, molta llum, com diria que no se n’hi havia vist mai. I m’agrada. I espero que duri, que duri, que duri… Perquè hem passat massa temporades de foscor, i no cal que tornin.
Pep Alamán.
