Els mesos de maig habitualment ja són força carregats d’activitat gràcies, entre d’altres coses, a la Setmana Cultural de La Mina. En Pep, però, en fa un repàs general a la seva crònica en el que tampoc hi falten les pluges, la convivència veïnal, o el tractament informatiu que la premsa generalista fa del barri. Merci una vegada més!!

“Al maig, cada dia un raig”. No ben bé cada dia, però aquest mes n’hi ha hagut uns quants. I m’ha agradat.

No em va agradar tant el senyor que amenaça amb el bastó una gavina (o un gavià, no ho tinc clar). D’acord que són bèsties que a vegades molesten, o no tenen un comportament agradable. Però d’aquí a voler-la agredir d’aquella manera…

Una altra vegada,
i de matinada,
trets,
i més de tres.
I no m’agrada.
(Observi’s la tonteria de rima que m’ha sortit per parlar d’aquest “no m’agrada”).

Sarau una nit fins a les 6 del matí, en algun pis de l’escala, o del bloc… Se sent com retronar de lluny. No vull imaginar els qui viuen al costat, a sobre o a sota. Es repeteix alguna altra nit d’aquest mes. No m’agrada.

La nena i la jove mare van a passar el semàfor de vianants, que està en vermell. La nena, que veu la intenció de la mare, crida des del seu patinet un “¡rojo!” mal pronunciat, i m’agrada. Però el seu crit infantil no evita que hi travessin en vermell. Per uns pocs segons de temps guanyat es perd una bona dosi de coherència.

Aquell soroll d’un matí gairebé a primera hora, tot i que ho semblava, no era una moto accelerant perquè sí (que no seria el primer cop), sinó un bufador de fulles. I no m’agrada. Ja ho vaig dir un cop: si no s’ha inventat el bufador amb silenciador, que algú ho faci. I, si ja existeixen, a veure si tenen un detall amb la brigada i els en compren un.

No tinc notícia que hi hagi hagut cap accident al barri provocat per algun patinet elèctric, però, d’ocasions no en falten. No m’agrada la velocitat imprudent amb què alguns els condueixen ni la poca atenció que hi posen. Esperem que no passi res de greu.

Amb la darrera setmana del mes arriba la Setmana Cultural. M’agrada. M’agrada la moguda que es crea, els moments de convivència, les ganes de fer coses positives, de donar una imatge del barri diferent a la que els mitjans proporcionen. Però la premsa no informa sobre una setmana cultural: no té impacte, no interessa a la gent, no és un producte d’èxit, no hi ha “morbo”…

Segon dia de setmana cultural, incident violent, que té repercussió pública. Aleshores sí que apareix la premsa, buscant com sigui alguna notícia; i no hi ha problema en informar sense contrastar, sense posar en context. I no m’agrada. Cansa el tema.

Tampoc no m’agrada que hi hagi episodis de violència. També cansa. Es cansa la gent que vol viure en pau, la que s’implica en educar en la pau i en crear pau. Cansa la impunitat. I m’agraden les persones que, malgrat aquest cansament, continuen en el camí de fomentar la convivència i el respecte.

Amb la Setmana Cultural també arriba més calor del que seria habitual en aquestes dates. S’ha acabat el raig de cada dia. M’agradava el raig, m’agrada la calor… i em maregen els episodis bojos d’aquesta primavera.

Pep Alamán.