Ens arriba a la redacció una nova entrega de la secció ‘Em pregunto’ d’en Pep Alamán, una crònica (de moment) mensual del que passa al barri de La Mina a través de la seva mirada. Qui sàpiga llegir entre línies hi trobarà referències a fets recents del barri, però tampoc hi falten coses del dia a dia que potser ens hauriem de preguntar (com ell) si no hi hauriem de començar a fer alguna cosa. Moltes gràcies Pep, ja amb ganes de la próxima!

L’adolescent va en el metro, mirant el seu mòbil, aliè a qui l’envolta, i enmig de la porta. Quan aquesta s’obre, ell amb prou feines es mou una mica, i algú, que vol entrar, ha d’esquivar-lo. Ben a prop, un altre, més o menys de la mateixa edat, i també mirant el mòbil, seu en un dels seients reservats per a persones amb diferents necessitats. Tampoc no mira al voltant. Em pregunto a quina edat la persona es fa conscient que a vegades cal apartar-se i deixar passar, o cedir un seient a qui en té més necessitat. També em pregunto si els adolescents tenen suficients referents adults que els estimulin a adquirir aquests comportaments.

Participació. Gran paraula a la qual es dona importància en diferents àmbits socials i polítics. Bé, importància, no ho sé ben bé, però com a mínim, se’n parla molt, i des de ja fa anys: qualsevol projecte públic es revesteix amb una dosi de participació, la que suposadament s’ha utilitzat per a la creació del projecte i la que aquest generarà. Em pregunto, però, per què no es demana opinió a algunes persones quan es tracta d’intervencions senzilles per a millora de l’espai públic; potser una consulta a la gent que viu en aquella plaça o carrer, a més del criteri de les persones tècniques i expertes, ajudaria a treure millor partit a les iniciatives que venen d’allò que anomenem “de dalt”.

Llegir coses com ara “Viure al carrer escurça la vida: almenys 69 persones sense llar han mort aquest any a Barcelona”, i veure per racons del barri matalassos on se suposa que dormen persones fa que em pregunti què fem, què no fem, què fem malament, què més hauríem de fer, qui hauria de fer-ho… Perquè el tema és seriós.

No oblidem repartir els flyers, si us plau; posarem el roll up, si us sembla bé; enviarem un newsletter a tothom qui ha col·laborat; a les 11h fem el break; hem tingut un briefing amb els periodistes; ens veiem online, passa’ns el link… Que sí, que d’acord, que ho entenc, que ja ho sé, que és imparable, que la llengua és viva, que tothom les fa servir… Però deixeu-me que em pregunti per què no utilitzem, ja que les tenim, paraules més nostres (més nostrades, fins i tot).

Fa molts anys un periodista andalús, el nom del qual no recordo, va començar a fer servir el terme “Jalogüín”, així, castellanitzat, i em va semblar simpàtic. Fa molts anys, per tant, que aquesta estètica també ha traspassat fronteres i ha arribat a nosaltres. És com un carnaval de la por, del terror, del fàstic i de la foscor. A part de preguntar-me per les raons de fons d’aquest fenomen -tema en què ara no entrarem-, permeteu-me que em faci una pregunta més bàsica: cal?

I, de moment, deixo de preguntar-me, tot desitjant que tothom pugui fruir d’alegria, llum, claror, bondat i bé.

Pep Alamán.