Tanquem el mes de juny al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes.

Em va agradar començar la primera tarda del mes de juny amb “La Mina juga”. Jocs ben preparats i infants jugant, convivint, rient… Bonics i necessaris moments, per demostrar que es pot jugar diferent i que es pot ser al carrer d’una altra forma.

No m’agrada del tot un altre element que envaeix el carrer en aquest mes de juny: els petards. No m’agrada quan qui els manipula no té prou seny per fer-ho; i he vist persones que ho passen malament.

M’agraden els moments de “final de curs” en les entitats educatives; moments festius, de convivència i d’agraïment. Perquè s’ha fet molt, i cal agrair-ho i felicitar-se’n. I m’agrada veure adolescents amb gest de satisfacció perquè han aconseguit alguna fita durant el curs, perquè han descobert noves possibilitats i estímuls per a la seva vida. També m’agrada observar la satisfacció de les persones que han acompanyat aquests processos educatius.

Però la feina educativa no s’acaba, encara. I m’agraden també els moments (llargs, intensos) dedicats a la preparació de les activitats d’estiu. Són activitats que demanen una acurada dedicació, perquè marquen positivament l’experiència d’infants, adolescents i joves que hi participen. Per això no m’agrada que hi hagi infants que, per les raons que sigui, es perdin aquesta possibilitat.

A tothom li agrada -suposo, a mi també- aturar-se al carrer per saludar alguna persona coneguda que fa temps que no veiem, o que t’aturin i et saludin. Tot i que a vegades no agradin -suposo, a mi tampoc- les realitats personals que s’hi troben, com ara, la persona que et presenta una altra que fa temps que lluita amb una depressió, profunda, complicada. Em ressonen paraules de la cançó -de ja fa uns anys!- de Luis E. Aute: “Maldita depresión, maldita sinrazón, maldita maldición”. Massa, la gent que en pateix.

M’ha agradat passar a saludar Sor Amalia, en el moment en què li feien el comiat. Més de quaranta anys present pel barri, de diverses formes; discreta, coneguda i apreciada per molta gent en la qual ha deixat un gran record. Què voleu que us digui, m’agraden més aquestes persones no “espectaculars” que les que es fan notar en excés (sense infravalorar el que fan).

He vist amb calma el nou mural pintat per alumnes de l’IE. I m’agrada, perquè alegra l’espai públic, i pel desig d’harmonia de colors per a “l’univers del barri”. És palesa la diversitat de colors al barri; i sí, seria bonic que hi hagués més harmonia entre ells.

Aquest mes han començat dies de calor forta. I no nego que m’agrada. De totes formes, el que m’agrada és assumir i viure amb normalitat el que toca (vés, quin remei). Per això, no és que no m’agradin, però sí em fan gràcia les queixes estivals (¡uf, quina calor!) o les hivernals (¡uf, quin fred!), que només serveixin com excusa per iniciar una conversa o per omplir-ne una mancada de contingut.

I l’últim dia del mes es desperta al barri amb el terra mullat de la pluja de la nit. Tot i que n’hagi caigut poca, això, unit a la mica de vent suau i fresc, ajuda a fer més lleugera la calor dels últims dies. (No oblidem, però, que ara el que toca és que faci calor).

Doncs a fruir de la calor i de la llum de l’estiu!

Pep Alamán