En Pep ens fa arribar una nova crònica mensual del dia a dia del barri. Aquesta vegada podria semblar més ‘quotidiana’ que mai, de no ser per una apagada general que fa que tingui un final ben especial. I és que la vida és així. També, per descomptat, al barri de La Mina. Moltes gràcies Pep!

Vaig a llençar escombraries a un contenidor… i no puc accedir-hi, perquè està envoltat de bosses destrossades amb el contingut escampat. Obra de gavines no sembla que sigui, i els senglars, ara per ara, no arriben per aquests paratges. Ves que no siguem nosaltres… I no m’agrada.

Dues nits seguides de la primera setmana del mes es prepara sarau musical en ple carrer. No m’agrada, i penso allò de “Ja hi som! Ja tenim una altra nit de festa impune!” Però no, en les dues ocasions la cosa no arriba a l’estridència i no s’allarga en excés. ¿Serà sempre així en endavant? ¿Alguna cosa està canviant? No tinc la resposta, però m’agrada poder-m’ho preguntar.

Durant molts dies -molts-, es dona la imatge típica d’objectes poc habituals al carrer; en aquest cas destaca la presència d’un matalàs. No sé com hi arriba, ni qui el deixa, ni per què… Ja he comentat moltes altres vegades que no m’hauria d’agradar, però que em fa gràcia. Estic uns dies fora del barri, i a la tornada, cap a la meitat del mes, veig que el matalàs ja no hi és. I m’agrada. És de suposar que ara està en lloc escaient.

M’agrada la calma, la tranquil·litat i el silenci de les primeres hores del matí d’alguns dies de festa. S’ha de dir que hi ha altres molts moments d’absència d’estridència. I són d’agrair.

També m‘agrada poder observar el moment de calma que es prenen algunes criatures en el camí cap a l’escola. Com la nena que frueix del gronxador, sota la mirada atenta del pare, que es manté a una certa distància: bonic moment de llibertat infantil abans d’enfilar el tram final cap a l’escola.

A l’àvia, veïna, li costa pujar i baixar l’escala, però té por de l’ascensor i no el fa servir. Camina lentament, m’agrada veure com s’esforça i és de valorar la paciència que hi posa. I un vespre, ja tard, la trobo que surt de l’edifici… amb la seva bossa d’escombraries per llençar al contenidor, i la saludo amb admiració. Quina lliçó de civisme!

Apagada general cap a final de mes! No m’agradaria que fos una tendència, perquè aleshores seria un tema seriós. Al barri, es crea una certa petita histèria per l’anomalia que suposa un fet així, i es disparen alguns comportaments poc habituals, com ara fer fogueres al carrer (com que no hi ha llum, a fer foc per il·luminar-nos, sembla ser el raonament). Molta gent passejant, quan ja era nit fosca, i una gran cridòria per celebrar el retorn de la llum. Moments “extres” que suposen una certa preocupació i incertesa, però que, per altra banda, propicien converses i salutacions espontànies, que no van malament per crear bon ambient en el veïnat.

Això sí, m’ha agradat acabar el mes amb el tema de la llum solucionat.

Pep Alamán.