El mes de març ja fa uns dies que és en marxa i per fi us podem compartir la crònica mensual del veí de La Mina Pep Alamán. Un cop més un molt bon repàs a les coses que han anat passant al barri, junt amb petites observacions de la vida del dia a dia. Moltes gràcies Pep!

El mes de febrer comença amb fred. No m’importa; m’agrada, fins i tot, una mica de fresc propi del temps.

També comença amb música amb elevat volum, en un pis de l’escala, la primera tarda del mes; la música es va allargant al vespre, i no m’agrada, perquè em fa témer que ja la tenim armada per a tota la nit. Però no: a una hora prudent acaba la música i la festa muntada. I m’agrada que hi hagi gent amb la capacitat de posar límit a la diversió personal, de la colla o de la família: s’agraeix que sàpiguen parar quan hi ha risc de molestar en excés.

Ens creuem a la vorera, va ben tapat, només se li veuen els ulls, i el seu aspecte, d’entrada, no desperta gaire atracció. No em sona ni el conec de res, però em mira i em saluda. El seu gest em convida a mirar-lo i a saludar-lo també, cosa que faig; hi veig un missatge que més o menys ve a dir a “soc persona, no passis de mi”. I m’agrada.

No m’agrada la festa que a vegades es munten les gavines, estripant bosses d’escombraries que algú no ha tingut l’amabilitat de deixar en el lloc corresponent. I tampoc no m’agrada la cara del personal de neteja del carrer quan veu l’escena. Evident.

¿Un got de vidre brut de cafè, amb cullereta inclosa a sobre d’un contenidor per a vidre? Sí, és real. Imagino de nou la cara del personal de neteja pensant en la desídia de la gent. I no m’agrada.

M’agrada que des de l’Administració s’escolti la gent, si més no, que s’intenti. No m’agradaria que fos per complir l’expedient i que no es valorés si la gent se sent realment escoltada.

M’agrada veure activitats al carrer, lúdiques, col·lectives, de diverses entitats, amb gent de diferents edats… Carnaval, sense anar més lluny. M’agrada que el carrer s’ocupi així, amb aquest soroll, molt més agradable que altres tipus de soroll amb què a vegades s’omple algun carrer del barri. La pena és que aquests últims acostumen a tenir més amplificadors mediàtics.

M’agraden -i les admiro- les criatures resilients (segons el DIEC, la resiliència és la “Capacitat d’un individu per a sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc”). I m’agraden les persones que estan al seu costat, acompanyant, donant suport, vigilant que la resiliència no esdevingui trencament.

I m’agrada conèixer històries de superació d’algunes d’aquestes criatures. Al final de mes me n’expliquen una, i m’alegro per la jove que va trobant el seu lloc, després d’anys de superar adversitats. M’agrada enfilar el final del mes escoltant quelcom d’aquest estil.

També m’agrada comprovar que, al final d’aquest mes, els dies són ja descaradament més llargs. Llum solar, si us plau.

Pep Alamán.