Tanquem el mes de febrer al barri de La Mina amb la Signatura Convidada del veí Pep Alamán. En Pep ens fa un repàs de les coses que li han agradat i li han desagradat de les darreres setmanes.
Del de febrer, el més curt de l’any… M’ha agradat veure com una brigada pintava algunes parets del barri, tot tapant els grafits espontanis, caòtics i no gaire artístics. Bona feina.
No m’agraden certes pintades, la veritat, quan no aporten res i només embruten (tot i que confesso que soc aficionat a fer-ne fotos d’algunes, si són originals, simpàtiques, o amb una certa gràcia i enginy).
Ah! Ja he dit que és una bona feina que es pintin les parets per deixar-les més presentables. Tot i això, i entenent les dificultats que suposaria, sí m’agradaria que es pogués consensuar mínimament el color, si més no, en alguns edificis. I repeteixo que imagino que això possiblement podria complicar l’operació; i que, d’entrada, m’ha agradat que es pintin les parets.
M’ha agradat que a les reunions dels tres àmbits del pebMINA hagin vingut alumnes de l’Institut Escola, amb algun professor, per explicar l’activitat de La milla de La Mina, activitat que l’alumnat gestiona i que els suposa un repte d’organització, coordinació i planificació. (Per cert, aquest any, La milla de La Mina es farà el dia 30 de març).
No m’agraden -mai no m’han agradat- els comentaris negatius sobre cert tipus de jovent i sobre el món educatiu en general. Naturalment que hi ha de tot, però cal conèixer més el que hi ha i el que es fa, i les circumstàncies que envolten el jovent i l’educació.
M’ha agradat l’article a Desdelamina sobre Intel·ligència Artificial (Què saben les intel·ligències artificials del barri de La Mina?). Curiosa tasca d’investigació per provar les dades sobre el barri de què disposa el que podríem anomenar un xat intel·ligent.
No m’ha agradat, fins a cert punt, començar a imaginar tot el que es pot aconseguir amb la IA; com passa amb altres aspectes del progrés tecnològic, hi ha coses que fan una mica de respecte, per no dir-ne una certa por. Fins a on arribarem (o estem ja arribant)?
M’han agradat les piruletes en forma de cor que, des del Comerç de proximitat de La Mina, van repartir per les entitats el dia de Sant Valentí. Costa poc tenir detalls que creen ambientillo. O potser, en realitat, sí que costa; i aleshores encara s’agraeix més l’esforç de qui té aquests detalls.
M’ha aradat que es recuperés la rua de Carnaval de les entitats del barri. Què en feia, de temps! Colors, música, ritme, alegria, rialles, corredisses infantils… Ja va bé que de tant en tant els carrers del barri s’omplin de tot això (ja en tenim prou, d’altres coses). ¿Es pot millorar? Clar que sí, i ja se’n parlarà on toqui; però de moment el barri ha tornat a tenir la seva rua, amb infants, adolescents, joves, pares, mares, avis i àvies.
M’ha agradat contemplar des de La Mina la muntanya del Tibidabo nevada; això ha passat l’últim dilluns, i penúltim dia, d’aquest mes de febrer, que s’acomiada amb una mica de pluja. Benvingudes, aigua i neu (això, sí, personalment la neu prefereixo que es quedi en les zones altes, les coses com són).
Com que aquesta aigua i aquesta neu són encara del tot insuficients, no m’ha agradat sentir les previsions per als propers mesos referents als efectes de la sequera. No sé com afectarà el barri, però preparem-nos-hi, que la cosa ve seca.
Pep Alamán