"L’endemà de la trobada amb el Coletas, l’atractiu irresistible de l’Andreu ja es va fer evident del tot. Quan es va creuar a l’ascensor amb la senyora Antonieta, aquesta, només veure’l, va perdre el control i va pitjar el botó d’stop entre el segon i el tercer, i allà, sense pudor s’hi va insinuar, i l’Andreu, que mai tenia un no per a ningú, i menys per a la senyora Antonieta, hi va accedir. A partir d'aleshores,  al carrer, al bar, en el mercat, arreu no hi havia dona que no se li insinués amb una floreta més o menys reeixida. En canvi, en els homes despertava una profundíssima i fraternal empatia, i segurament per això, aquest acceptaven amb esportivitat l’esvalotament de les respectives senyores davant la seva presència.

 

 

No cal dir que la perplexitat de l’Andreu era total. En els primers dies va intentar trobar una explicació al que li estava passant, però com que no la va trobar i, a més, no era home que doni massa voltes a les coses, va decidir adaptar-s’hi tan bé com va saber.

 

Després d’un període esgotador, on l’Andreu no va tenir mai un no per a ningú, va començar a festejar amb la idea d’una relació estable. Des de ben petit havia estat platònicament enamorat de la Judit, una veïna un parell d’anys més gran que treballava d’assistent social al barri. Malgrat que darrerament la seva infal·libilitat a l’hora de seduir una noia era total, el dia que va decidir fer-se el trobadís amb la Judit, tremolava com una gelatina. Però com no podia ser d’una manera, quan la Judit el va veure, s’hi va enamorar a l’instant, i aquella mateixa nit ja vivien sota un mateix sostre.

 

Les xafarderes i xafarders del barri no van trigar a fer córrer la nova, l’Andreu i la Judit són parella! La notícia, com és lògic, va entristir les dones del barri, però només un veí s’ho va prendre com si fos una puntada de peu als baixos: el Jordi G. Trenta-set, alt, elegant, amb una mirada dura pròpia del qui es passa el dia manant, era fill d’un dels prohoms del barri. Feia mesos que li tirava la canya a la Judit i, tot i que aquesta sempre s’havia negat a sortir amb ell, estava convençut que tard o d’hora hauria estat seva. El Jordi va fer venir el Coletas i li va encarregar que fes desaparèixer el bonàs de l’Andreu. El Coletas no va gosar dur-li la contrària, ni tan sols ell s’atrevia a fer-ho. Un cop solucionada la competència amorosa, el Jordi se’n va anar directe a la seu de la Mancomunitat de la riba sud del riu B., un organisme público-privat on es debatien els projectes que havien de transformar el barri d’un suburbi miserable en una àrea residencial de primera.

 

En la reunió hi era tothom (òbviament no esmentarem cap nom). El president va  anunciar que l’ordre del dia havia patit una modificació d’última hora i, mentre tothom rebia el sobre per la corresponent dieta, va comunicar que, malauradament, el pla de millora s’havia de posposar. Segons el president, la causa era la manca de liquiditat, però els més ben informats sabien que el motiu real era l’oferta d’una multinacional per construir una espatarrant centre comercial en els solars on s’havien d’alçar els pisos nous. Entre els ben informats hi havia el Jordi, que tot ell irradiava satisfacció: amb aquesta notícia, el barri es revoltaria i els de l’ajuntament necessitarien algú que trenqués la unitat dels veïns, i aquest algú seria ell. 

 

 

Aquella nit, al Jordi li a costar agafar el son: havia estat un dia amb massa emocions, la seva vida estava a punt d’agafar una embranzida que el faria del tot imparable!. En canvi, l’Andreu i la Judit dormien com uns angelets. I en el darrer bar obert del barri, el Coletas es fumia d’un glop el seu quart gintònic i, mica en mica, s’anava convencent que l’Andreu podia ser un paio collonut, però que això no treia que es mereixés un bon correctiu. Tothom se’l mereix, no?"