No falla, la seva crònica del barri a peu de carrer arriba puntual a principis de mes. Gràcies Pep una vegada més per compartir les teves vivències amb totes nosaltres. 😀

El primer diumenge del mes comença amb pluja al matí. Benvinguda. No és que m’agradi la pluja, però és necessària, molt necessària. Per tant, em deixo de punyetes i dic que m’agrada que plogui.

La pluja mulla tot el que toca, naturalment. També la butaca que porta tirada al carrer uns quants dies. I no m’agrada. No que la pluja la mulli, sinó que porti tants dies abandonada al carrer. Alguna baula de la cadena falla.

M’agrada veure al carrer escenes d’humanitat. I és que n’hi ha, per sort. El senyor que, amable i somrient, respon a la senyora que li parla dels problemes que li dona el gos quan el treu a passejar; o la senyora que, amb afecte i paciència, orienta i “aconsella” els dos avis “desorientats”. Això per posar-ne dos exemples. És cert que m’agradaria fixar-m’hi més, perquè són detalls que animen el dia. I que contrasten amb d’altres, que destaquen molt més (sorolls, crits i gestos violents es fan notar), i dels quals no en vull explicar cap, perquè no m’agraden.

Hi ha un dia, el 7, que al barri domina el color lila. M’agrada que es tingui present el Dia de la Dona, i que es reivindiqui tot el que cal reivindicar. A veure si hi avancem.

(Dia 8 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua abandonada, bruta i sola al mig de la plaça).

M’agrada la rapidesa amb què s’han substituït els contenidors cremats una nit per uns de nous… Evident que no m’agrada que s’hagin cremat els que hi havia. Ignoro la causa, però sona a bretolada.

També m’agrada la certa rapidesa d’intervenció d’algun cos policial en més d’una ocasió durant aquest mes, per conflictes diversos. I també és evident que no m’agrada la proliferació d’aquests conflictes, en alguns casos ocasionats per motius banals. En alguns casos.

M’agrada observar les persones, veure les diferents formes de caminar; i envejar les que ho fan dretes i segures (som éssers verticals!) Altres no ho són, d’envejables: no m’agrada veure aquella persona jove que camina fent alguna ziga-zaga, girant, parant i reprenent la marxa cada certs passos, mirant al voltant, però absorta, com si no hi fos, i aparentment sense seguir una direcció concreta… No m’agrada aquesta degradació.

(Dia 15 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua sola, abandonada i bruta al mig de la plaça).

Passejant pel carrer, m’agraden les bones olors (que n’hi ha), siguin del tipus que siguin. I no m’agraden les olors desagradables (que també n’hi ha), siguin del tipus que siguin. Així de simple.

M’agrada l’ambient de La Milla, la de La Mina. Com a educador, m’agrada tota la feinada que hi ha darrera, la implicació i motivació de nois i noies, la participació de la gent (escoles de barris propers, entitats i col·lectius del barri, persones individuals…). Superar el miler d’inscripcions és un bon indicador de l’interès que aquesta activitat ha aconseguit despertar. M’agrada que hagin arribat a aquest nivell de cohesió. I que duri.

Llegeixo a les xarxes que l’alcalde d’una població veïna no contempla com a possibilitat que part dels veïns i veïnes del bloc de Venus es reallotgin a la seva població. No m’agrada aquesta forma de cridar l’atenció, ni m’agrada el desconeixement que es té de la població que vivim a Venus: no ens coneixen a tots. Ell s’ho perd.

(Dia 22 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua bruta, sola i abandonada al mig de la plaça).

Pintades a l’entrada de l’escala. Ja feia molt de temps que les parets es mantenien blanques. Però sempre apareix algun brètol per destrossar rècords; i no m’agrada. No passen gaires dies, i ja una brigada les ha tornat a pintar de blanc, cosa que sí m’agrada.

Diumenge de Pasqua, i últim dia del mes. M’agrada la tranquil·litat que es respira a primera hora del matí en la part que observo del barri. No és d’estranyar després del canvi d’hora primaveral: avançar una hora el rellotge trenca ritmes. I si hi ha gent, que n’hi ha, que té els ritmes ja alterats habitualment, no vulguis saber la trencadissa rítmica després d’una nit com aquesta, amb una hora “robada”. M’agradaria que arribessin a un acord (¿es diu que no trigarà?) per mantenir el mateix horari durant tot l’any.

(Dia 31 del mes. La butaca esmentada al segon paràgraf continua al mig de la plaça, amb els tres adjectius, al mateix lloc i en la mateixa posició. Com a inici de mes, ara també molla, per l’última pluja caiguda, i amb el color verdós de la tapisseria cada cop més confós amb el de la poca herba que queda al seu voltant).

Pep Alamán.